28 de desembre 2008
27 de desembre 2008
Ródtxenko
Tots els antics «sense-objectistes», ara constructivistes o constructors, van començar a treballar per a la vida i en la vida.
La primera feina que es van imposar va ser treballar les construccions materials.
Que no en tenim prou d’una vida insensible en què res no es valora ni es reconeix, en què tot és attrezzo i decoració: l’home està decorat, casa seva està decorada, els seus pensaments estan decorats, tot està decorat per coses estranyes i innecessàries per tal d’amagar la buidor de la vida.
Fins ara no han vist la vida, aquesta cosa senzilla, ni tampoc han sabut veure que és tan senzilla i clara, que només cal organitzar-la i netejar-la de qualsevol ornamentació.
Treballar per a la vida, no per a palaus, esglésies, cementiris i museus.
Treballar enmig de tothom, per a tothom i amb tothom.
No hi ha res etern, tot és temporal.
La consciència, l’experiència, l’objectiu, les matemàtiques, la tècnica, la indústria i la construcció: heus aquí el que està per damunt de tot, per damunt de l’art.
Visca la tècnica constructiva.
Visca la mirada constructiva sobre qualsevol afer.
Visca EL CONSTRUCTIVISME.
Moscou, 23 de maig de 1921
ALEKSANDR RÓDTXENKO
24 de desembre 2008
Infantesa
De petita ja m’avorria solemnement, sobretot dissabte a la tarda i els llargs diumenges d’hivern.
Quan ja he esmorzat, sempre llegint el TBO, el Mortadelo y Filemón, el DDT, el Cavall Fort, el Capitán Trueno o les Hazañas bélicas, he de tornar al llit, avorrida i, sobretot, cansada de l’esforç i llegeixo alguna de les Vidas de santos. Confesso que els drames vitals d’aquestes personalitats ínclites de la religió catòlica apostòlica i romana em commouen fins a la llàgrima i, alhora, m’exciten.
Aquesta commoció de sentiments, però, dura ben poc. M’inquieto insatisfeta. El tedi i la desídia em tornen a envair. Ja sé què faré! Dibuixo en Superman amb la cara de Lenin, i, gràcies a Déu, se’m fa l’hora de dinar. Els àpats amb la família no són avorrits perquè tendim al melodrama i sempre acabem discutits. Llàstima que durin tan poc que desparar la taula ja és aquí i em torno a avorrir sobiranament.
Potser la pel·lícula estarà bé i em distreuré. Només tenim un canal i fan pelis de l’oeste o de la Segona Guerra Mundial. M’avorreixen. A més, el meu pare s’adorm a la butaca, la meva mare s’estira al llit, i a casa ningú no pot obrir la boca. Provo de jugar amb l’Exin Castillos, però he perdut totes les almenas i no em queden torreones. Ja he fet mil vegades els cinc puzles que tinc.
És llavors quan no puc més, m’arrisco a una bronca i crido: “papà, m’avorreixo, què puc fer!”
Un “Llegeix!” atronador rebota per les parets i fa eco amb els quadres que pinta ma mare quan som a escola (no sé d’on treu el temps, aquesta dona). Començo pels llibres que tinc a l’abast, sense haver de pujar damunt d’una cadira o enfilar-me a l’escala. El meu caràcter s’ha forjat tort i precoç a causa de les úniques amistats que tinc: les he fet pel Jarama, espiant entre cortines, passant cinc hores sola amb un home que es deia Mario, tancada amb en Pascual dissimulant la por que em feia que m’encomanés la ràbia, escoltant l’Aloma o vivint el mateix dia que van matar la Marylin.
Se m’ha acabat la infantesa de cop. Ara m’avorreix no llegir.
M’adono que no he estat sincera. La pèrdua precoç de la infantesa no ha estat causada únicament per la lectura. També hi ha el cinema.
El meu germà canta a l’escolania de l’escola, i assagen cada matí de cada dissabte. El pare l’hi porta amb el cotxe, i jo els acompanyo. Suposo que és absurd que el meu pare torni a casa per haver de sortir al cap d’una estona, i algú li ha de fer companyia. Aquest algú sóc jo.
Així, cada matí de cada dissabte, anem a les matinals. No he plorat amb Bambi, no sé res de Fantasía, m’han explicat que Dumbo és un elefant i Blancanieves y los siete enanitos em sonen d’un àlbum de cromos que roda per casa. He vist, sobretot, en James Bond lliscant per la neu, escapant amb llanxa ràpida, prement botons d’un Aston martin, demanat un martini mezclado, no agitado (o era al revés?), fumant cigarrets i fotent-se al llit amb noies, i tot això sense despentinar-se i sense que se li arrugui el traju. A casa no són ni de cinema infantil ni de nouvelle vague.
Les tres pel·lícules que ens han passat a l’escola (“No os revolucioneis, hoy bajaremos al salón de actos a ver una película”, i totes com boges revolucionades, “¡Viva, viva!”) són filmacions de monges que acaben de tornar del Camerun (no sé com se deia aleshores ni si era el Camerun, però era a l’Àfrica i eren negres). Veig en detall la ingesta de cucs crus, aportació principal de proteïnes d’un poble, o les nafres d’uns leprosos com si hagués d’estudiar dermatologia.
Solet, petició satisfeta?
Quan ja he esmorzat, sempre llegint el TBO, el Mortadelo y Filemón, el DDT, el Cavall Fort, el Capitán Trueno o les Hazañas bélicas, he de tornar al llit, avorrida i, sobretot, cansada de l’esforç i llegeixo alguna de les Vidas de santos. Confesso que els drames vitals d’aquestes personalitats ínclites de la religió catòlica apostòlica i romana em commouen fins a la llàgrima i, alhora, m’exciten.
Aquesta commoció de sentiments, però, dura ben poc. M’inquieto insatisfeta. El tedi i la desídia em tornen a envair. Ja sé què faré! Dibuixo en Superman amb la cara de Lenin, i, gràcies a Déu, se’m fa l’hora de dinar. Els àpats amb la família no són avorrits perquè tendim al melodrama i sempre acabem discutits. Llàstima que durin tan poc que desparar la taula ja és aquí i em torno a avorrir sobiranament.
Potser la pel·lícula estarà bé i em distreuré. Només tenim un canal i fan pelis de l’oeste o de la Segona Guerra Mundial. M’avorreixen. A més, el meu pare s’adorm a la butaca, la meva mare s’estira al llit, i a casa ningú no pot obrir la boca. Provo de jugar amb l’Exin Castillos, però he perdut totes les almenas i no em queden torreones. Ja he fet mil vegades els cinc puzles que tinc.
És llavors quan no puc més, m’arrisco a una bronca i crido: “papà, m’avorreixo, què puc fer!”
Un “Llegeix!” atronador rebota per les parets i fa eco amb els quadres que pinta ma mare quan som a escola (no sé d’on treu el temps, aquesta dona). Començo pels llibres que tinc a l’abast, sense haver de pujar damunt d’una cadira o enfilar-me a l’escala. El meu caràcter s’ha forjat tort i precoç a causa de les úniques amistats que tinc: les he fet pel Jarama, espiant entre cortines, passant cinc hores sola amb un home que es deia Mario, tancada amb en Pascual dissimulant la por que em feia que m’encomanés la ràbia, escoltant l’Aloma o vivint el mateix dia que van matar la Marylin.
Se m’ha acabat la infantesa de cop. Ara m’avorreix no llegir.
M’adono que no he estat sincera. La pèrdua precoç de la infantesa no ha estat causada únicament per la lectura. També hi ha el cinema.
El meu germà canta a l’escolania de l’escola, i assagen cada matí de cada dissabte. El pare l’hi porta amb el cotxe, i jo els acompanyo. Suposo que és absurd que el meu pare torni a casa per haver de sortir al cap d’una estona, i algú li ha de fer companyia. Aquest algú sóc jo.
Així, cada matí de cada dissabte, anem a les matinals. No he plorat amb Bambi, no sé res de Fantasía, m’han explicat que Dumbo és un elefant i Blancanieves y los siete enanitos em sonen d’un àlbum de cromos que roda per casa. He vist, sobretot, en James Bond lliscant per la neu, escapant amb llanxa ràpida, prement botons d’un Aston martin, demanat un martini mezclado, no agitado (o era al revés?), fumant cigarrets i fotent-se al llit amb noies, i tot això sense despentinar-se i sense que se li arrugui el traju. A casa no són ni de cinema infantil ni de nouvelle vague.
Les tres pel·lícules que ens han passat a l’escola (“No os revolucioneis, hoy bajaremos al salón de actos a ver una película”, i totes com boges revolucionades, “¡Viva, viva!”) són filmacions de monges que acaben de tornar del Camerun (no sé com se deia aleshores ni si era el Camerun, però era a l’Àfrica i eren negres). Veig en detall la ingesta de cucs crus, aportació principal de proteïnes d’un poble, o les nafres d’uns leprosos com si hagués d’estudiar dermatologia.
Solet, petició satisfeta?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
