Els projectes inacabats
Antirevista femenina Al tren arreplego un Comopolitan, o un Vogue, és igual. Esgarrifada per aquest atemptat contra la intel·ligència humana, sobretot quan llegeixo, a les pàgines de consells per mantenir la segona parella (aquella que tenim quan ja ens hem divorciat o separat o el que sigui), que no cal que l’home es preocupi pel nostre plaer, perquè hem de ser comprensives.
Tipa d’estupideses que ens volen convertir en una dona moderna, culta i independent que, però, estudiada en detall no és res més que una dona antiga l’únic objectiu de la qual és trobar un príncep blau que la retiri, decideixo crear la meva revista.
No vull saber on són els millors hotels ni les botigues de moda més chics. Sé que, encara que m’hi esforci, és impossible viure amb comoditat i elegància en un pis que no té ni 50 m2. M’he de vestir i calçar cada dia, i trobo que els bàsics de l’armari ens despersonalitzen. No m’interessa llegir una novel·la escrita per una dona només pel fet que l’hagi escrit una dona. De l’horòscop no cal ni que en parli.
Explico el meu projecte, faig un alçat plegant un DIN-A3, em nomeno directora editorial i creo un consell de redacció que no s’arriba a reunir mai. Tinc, això sí, un dels articles del número 0, dedicat a reflexionar sobre aquest terror a la inactivitat en què vivim i que ens obliga a anar al gimnàs, a visitar exposicions, a no perdre’ns estrenes de teatre i cinema ni concerts..., i tot després de treballar un mínim de vuit hores diàries. Potser el que voldríem és morir d’avorriment, dedicar-nos al dolce far niente i aprendre a enfrontar-nos a les nostres misèries i a la soledat.
Enciclopèdia Projecte motivat per una de les explicacions desfermades i incontinents que forneixo a la Laura. Decidim ser Diderot i D’Alembert (no recordo qui és qui) i repartir-nos els continguts de la Novíssima Enciclopèdia. La Laura, aplicada i engrescada, obre un compte de correu que servirà per recollir propostes. Jo ni tan sols he començat.
La capsa dels nens morts Projecte de novel·la provocat perquè m’expliquen una pràctica habitual de la fotografia de principi de segle xx. Faig un esquema, llegeixo totes les històries sobre la fotografia que puc i que trobo i em poso a escriure. L’argument es va desplegant al voltant d’un home que troba una capsa, d’unes veus que en surten i d’un fotògraf que prova emulsions de plata. Tres mesos després deixo d’escriure. El fotògraf s’ha independitzat de la meva voluntat i la frontera entre els dos mons es dilueix. M’he fet por i ho he deixat.
