28 de desembre 2008
27 de desembre 2008
Ródtxenko
Tots els antics «sense-objectistes», ara constructivistes o constructors, van començar a treballar per a la vida i en la vida.
La primera feina que es van imposar va ser treballar les construccions materials.
Que no en tenim prou d’una vida insensible en què res no es valora ni es reconeix, en què tot és attrezzo i decoració: l’home està decorat, casa seva està decorada, els seus pensaments estan decorats, tot està decorat per coses estranyes i innecessàries per tal d’amagar la buidor de la vida.
Fins ara no han vist la vida, aquesta cosa senzilla, ni tampoc han sabut veure que és tan senzilla i clara, que només cal organitzar-la i netejar-la de qualsevol ornamentació.
Treballar per a la vida, no per a palaus, esglésies, cementiris i museus.
Treballar enmig de tothom, per a tothom i amb tothom.
No hi ha res etern, tot és temporal.
La consciència, l’experiència, l’objectiu, les matemàtiques, la tècnica, la indústria i la construcció: heus aquí el que està per damunt de tot, per damunt de l’art.
Visca la tècnica constructiva.
Visca la mirada constructiva sobre qualsevol afer.
Visca EL CONSTRUCTIVISME.
Moscou, 23 de maig de 1921
ALEKSANDR RÓDTXENKO
24 de desembre 2008
Infantesa
De petita ja m’avorria solemnement, sobretot dissabte a la tarda i els llargs diumenges d’hivern.
Quan ja he esmorzat, sempre llegint el TBO, el Mortadelo y Filemón, el DDT, el Cavall Fort, el Capitán Trueno o les Hazañas bélicas, he de tornar al llit, avorrida i, sobretot, cansada de l’esforç i llegeixo alguna de les Vidas de santos. Confesso que els drames vitals d’aquestes personalitats ínclites de la religió catòlica apostòlica i romana em commouen fins a la llàgrima i, alhora, m’exciten.
Aquesta commoció de sentiments, però, dura ben poc. M’inquieto insatisfeta. El tedi i la desídia em tornen a envair. Ja sé què faré! Dibuixo en Superman amb la cara de Lenin, i, gràcies a Déu, se’m fa l’hora de dinar. Els àpats amb la família no són avorrits perquè tendim al melodrama i sempre acabem discutits. Llàstima que durin tan poc que desparar la taula ja és aquí i em torno a avorrir sobiranament.
Potser la pel·lícula estarà bé i em distreuré. Només tenim un canal i fan pelis de l’oeste o de la Segona Guerra Mundial. M’avorreixen. A més, el meu pare s’adorm a la butaca, la meva mare s’estira al llit, i a casa ningú no pot obrir la boca. Provo de jugar amb l’Exin Castillos, però he perdut totes les almenas i no em queden torreones. Ja he fet mil vegades els cinc puzles que tinc.
És llavors quan no puc més, m’arrisco a una bronca i crido: “papà, m’avorreixo, què puc fer!”
Un “Llegeix!” atronador rebota per les parets i fa eco amb els quadres que pinta ma mare quan som a escola (no sé d’on treu el temps, aquesta dona). Començo pels llibres que tinc a l’abast, sense haver de pujar damunt d’una cadira o enfilar-me a l’escala. El meu caràcter s’ha forjat tort i precoç a causa de les úniques amistats que tinc: les he fet pel Jarama, espiant entre cortines, passant cinc hores sola amb un home que es deia Mario, tancada amb en Pascual dissimulant la por que em feia que m’encomanés la ràbia, escoltant l’Aloma o vivint el mateix dia que van matar la Marylin.
Se m’ha acabat la infantesa de cop. Ara m’avorreix no llegir.
M’adono que no he estat sincera. La pèrdua precoç de la infantesa no ha estat causada únicament per la lectura. També hi ha el cinema.
El meu germà canta a l’escolania de l’escola, i assagen cada matí de cada dissabte. El pare l’hi porta amb el cotxe, i jo els acompanyo. Suposo que és absurd que el meu pare torni a casa per haver de sortir al cap d’una estona, i algú li ha de fer companyia. Aquest algú sóc jo.
Així, cada matí de cada dissabte, anem a les matinals. No he plorat amb Bambi, no sé res de Fantasía, m’han explicat que Dumbo és un elefant i Blancanieves y los siete enanitos em sonen d’un àlbum de cromos que roda per casa. He vist, sobretot, en James Bond lliscant per la neu, escapant amb llanxa ràpida, prement botons d’un Aston martin, demanat un martini mezclado, no agitado (o era al revés?), fumant cigarrets i fotent-se al llit amb noies, i tot això sense despentinar-se i sense que se li arrugui el traju. A casa no són ni de cinema infantil ni de nouvelle vague.
Les tres pel·lícules que ens han passat a l’escola (“No os revolucioneis, hoy bajaremos al salón de actos a ver una película”, i totes com boges revolucionades, “¡Viva, viva!”) són filmacions de monges que acaben de tornar del Camerun (no sé com se deia aleshores ni si era el Camerun, però era a l’Àfrica i eren negres). Veig en detall la ingesta de cucs crus, aportació principal de proteïnes d’un poble, o les nafres d’uns leprosos com si hagués d’estudiar dermatologia.
Solet, petició satisfeta?
Quan ja he esmorzat, sempre llegint el TBO, el Mortadelo y Filemón, el DDT, el Cavall Fort, el Capitán Trueno o les Hazañas bélicas, he de tornar al llit, avorrida i, sobretot, cansada de l’esforç i llegeixo alguna de les Vidas de santos. Confesso que els drames vitals d’aquestes personalitats ínclites de la religió catòlica apostòlica i romana em commouen fins a la llàgrima i, alhora, m’exciten.
Aquesta commoció de sentiments, però, dura ben poc. M’inquieto insatisfeta. El tedi i la desídia em tornen a envair. Ja sé què faré! Dibuixo en Superman amb la cara de Lenin, i, gràcies a Déu, se’m fa l’hora de dinar. Els àpats amb la família no són avorrits perquè tendim al melodrama i sempre acabem discutits. Llàstima que durin tan poc que desparar la taula ja és aquí i em torno a avorrir sobiranament.
Potser la pel·lícula estarà bé i em distreuré. Només tenim un canal i fan pelis de l’oeste o de la Segona Guerra Mundial. M’avorreixen. A més, el meu pare s’adorm a la butaca, la meva mare s’estira al llit, i a casa ningú no pot obrir la boca. Provo de jugar amb l’Exin Castillos, però he perdut totes les almenas i no em queden torreones. Ja he fet mil vegades els cinc puzles que tinc.
És llavors quan no puc més, m’arrisco a una bronca i crido: “papà, m’avorreixo, què puc fer!”
Un “Llegeix!” atronador rebota per les parets i fa eco amb els quadres que pinta ma mare quan som a escola (no sé d’on treu el temps, aquesta dona). Començo pels llibres que tinc a l’abast, sense haver de pujar damunt d’una cadira o enfilar-me a l’escala. El meu caràcter s’ha forjat tort i precoç a causa de les úniques amistats que tinc: les he fet pel Jarama, espiant entre cortines, passant cinc hores sola amb un home que es deia Mario, tancada amb en Pascual dissimulant la por que em feia que m’encomanés la ràbia, escoltant l’Aloma o vivint el mateix dia que van matar la Marylin.
Se m’ha acabat la infantesa de cop. Ara m’avorreix no llegir.
M’adono que no he estat sincera. La pèrdua precoç de la infantesa no ha estat causada únicament per la lectura. També hi ha el cinema.
El meu germà canta a l’escolania de l’escola, i assagen cada matí de cada dissabte. El pare l’hi porta amb el cotxe, i jo els acompanyo. Suposo que és absurd que el meu pare torni a casa per haver de sortir al cap d’una estona, i algú li ha de fer companyia. Aquest algú sóc jo.
Així, cada matí de cada dissabte, anem a les matinals. No he plorat amb Bambi, no sé res de Fantasía, m’han explicat que Dumbo és un elefant i Blancanieves y los siete enanitos em sonen d’un àlbum de cromos que roda per casa. He vist, sobretot, en James Bond lliscant per la neu, escapant amb llanxa ràpida, prement botons d’un Aston martin, demanat un martini mezclado, no agitado (o era al revés?), fumant cigarrets i fotent-se al llit amb noies, i tot això sense despentinar-se i sense que se li arrugui el traju. A casa no són ni de cinema infantil ni de nouvelle vague.
Les tres pel·lícules que ens han passat a l’escola (“No os revolucioneis, hoy bajaremos al salón de actos a ver una película”, i totes com boges revolucionades, “¡Viva, viva!”) són filmacions de monges que acaben de tornar del Camerun (no sé com se deia aleshores ni si era el Camerun, però era a l’Àfrica i eren negres). Veig en detall la ingesta de cucs crus, aportació principal de proteïnes d’un poble, o les nafres d’uns leprosos com si hagués d’estudiar dermatologia.
Solet, petició satisfeta?
13 d’octubre 2008
12 d’octubre 2008
Intimitat
Ai, si aquell primer cop que em va posar la mà al braç jo hagués girat cua! Tant de bo. Per què no ho vaig fer? Malaguanyat temps i malaguanyats sentiments. (Hanif Kureishi)
22 de juliol 2008
Llegir
Amb un llibre a la mà obro els ulls esporuguits a un món estrany, diferent d'aquell en el qual em trobava fins fa un instant perquè jo quan em submergeixo en la lectura, sóc en un altre lloc, sóc dins del text, em desperto sorprès i reconec amb culpabilitat que efectivament era en un somni, en el món més bell de tots, en el cor mateix de la veritat. Deu vegades al dia em meravella el fet d'haver-me allunyat tant de mi mateix.
Bohumil Hrabal. Una solitud massa sorollosa
Bohumil Hrabal. Una solitud massa sorollosa
La televisió
Hi he sentit la frase que conformarà, a partir d'ara, el meu món: "caducifoli és tot el contrari de perenne".
La cridaré per la finestra, en faré samarretes i dessuadores, bosses i barrets, xapes i rellotges, bolis i plomes, llibretes i carpetes, llençols i tovalloles, vinils per les parets i rajoles de cuina, plats i olles i jocs de cafè.
La cridaré per la finestra, en faré samarretes i dessuadores, bosses i barrets, xapes i rellotges, bolis i plomes, llibretes i carpetes, llençols i tovalloles, vinils per les parets i rajoles de cuina, plats i olles i jocs de cafè.
08 de juny 2008
Pigmalió
penso el teu cos
com una fresca llum
palpable
com or marí
com l'eclosió
d'un mot
immensurable Albert Ràfols-Casamada
com una fresca llum
palpable
com or marí
com l'eclosió
d'un mot
immensurable Albert Ràfols-Casamada
La progressió geomètrica i geogràfica de petons va començar a l'espatlla.
20 de maig 2008
Formentina 2, 4, 6
Dos, quatre, sis; dos, quatre, sis; dos, quatre, sis... Són les tres del matí, per l'amor de Déu! Què vol, senyora? Que no ho veu que confon plaça amb cotxe? No ho sap, Formentina, que la gent dorm a aquesta hora? On va amb aquests anells? Guarnida així hauria d'anar a primera, però no, vostè, amb mans de diva d'òpera, a molestar els que anem nus de mans, sense sabates, estirats com podem als seients de preferent. Ah, teniu un fill, Formentina! I un marit, també! Ja entenc, senyora, que el nen té la plaça de davant meu, però no pensi que arronsaré les cames. Vagi, vagi tranquil·la al seu compartiment, que jo tornaré a estirar-me, no pateixi pel nen, que porto els peus nets. Au, bona nit senyora.
Un arbre ha caigut a la via i plou.
Viatjar al tren dels horrors ha estat bé, pel concert i perquè ens hem pintat les ungles de negre a la terrassa d'un bar. T'estimo molt, Laura.
Un arbre ha caigut a la via i plou.
Viatjar al tren dels horrors ha estat bé, pel concert i perquè ens hem pintat les ungles de negre a la terrassa d'un bar. T'estimo molt, Laura.
L'home que movia els músculs a voluntat
(Alex Joyce s'ha cansat de les poques novetats, així que avanço esdeveniments)
Estirat al llit, nu, m'ensenya què sap fer amb la panxa. S'infla, es desinfla, s'enfonsa, s'infla, es desinfla, s'enfonsa.
Orgullós, mou les orelles, una sola cella, músculs diversos del braç i de la cama i els dits petits dels peus.
El seu cervell és, ara, un gran director d'orquestra. Tots els músculs s'acompasen. Abandono, espantada, la platea.
(Continuarà)
Estirat al llit, nu, m'ensenya què sap fer amb la panxa. S'infla, es desinfla, s'enfonsa, s'infla, es desinfla, s'enfonsa.
Orgullós, mou les orelles, una sola cella, músculs diversos del braç i de la cama i els dits petits dels peus.
El seu cervell és, ara, un gran director d'orquestra. Tots els músculs s'acompasen. Abandono, espantada, la platea.
(Continuarà)
24 d’abril 2008
Sant Jordi
La safata d'entrada del correu s'omple de roses electròniques. Cada rosa que entra és més insípida que l'anterior. Quan en tinc ganes contraataco amb una cançó (http://es.youtube.com/watch?v=QLFQxS02XR4&feature=related).
Entre roses, llibres i cues són les 8 del vespre i tinc set.
També és el Dia de l'Animal de Laboratori. Així que, en comptes de comprar un llibre perquè el rosegui un cobaia, com suggereix el Quim Monzó a La Vanguardia, decideixo a anar al bar a veure el futbol. Com que no he pensat el sentit de l'experiment, no sé si la rata sóc jo o els personatges que hi trobo. La Laura també és en un bar i fa un recompte de les frases que sent: "pita algo, cabrón" (36 vegades), "cobardes, aquí habeis venido a jugar" (15 vegades), "es que ni la huelen" (12 vegades), "hijo de puta" (102 vegades), "mátalo" (97 vegades) i "animal, vuelve al zoo" (1 vegada). Al bar on m'estic jo són de vocabulari força més limitat: "maricón", "fill de puta" i "collons".
El dia ja ha acabat. El drac, cada any més vell, més apedaçat i més lent de pensament, descansa al cel dels éssers marginals. Abans, però, m'ha dit que et faci un petó.
Entre roses, llibres i cues són les 8 del vespre i tinc set.
També és el Dia de l'Animal de Laboratori. Així que, en comptes de comprar un llibre perquè el rosegui un cobaia, com suggereix el Quim Monzó a La Vanguardia, decideixo a anar al bar a veure el futbol. Com que no he pensat el sentit de l'experiment, no sé si la rata sóc jo o els personatges que hi trobo. La Laura també és en un bar i fa un recompte de les frases que sent: "pita algo, cabrón" (36 vegades), "cobardes, aquí habeis venido a jugar" (15 vegades), "es que ni la huelen" (12 vegades), "hijo de puta" (102 vegades), "mátalo" (97 vegades) i "animal, vuelve al zoo" (1 vegada). Al bar on m'estic jo són de vocabulari força més limitat: "maricón", "fill de puta" i "collons".
El dia ja ha acabat. El drac, cada any més vell, més apedaçat i més lent de pensament, descansa al cel dels éssers marginals. Abans, però, m'ha dit que et faci un petó.
18 d’abril 2008
Antony and the Johnsons
Escolteu el regal que m'han enviat: Hope there's someone, live
http://es.youtube.com/watch?v=loNU4fVpO8E
http://es.youtube.com/watch?v=loNU4fVpO8E
La vida amb un fanàtic del futbol
Ahir
Samarreta vella. Calçotets estripats. Glop de cervesa. Calada de cigarret. Glop de cervesa. Calada de cigarret. Glop de cervesa. Glop de cervesa. Renecs. Pixar. Glop de cervesa. Més renecs. Dempeus al sofà. Crits. Encara un altre glop de cervesa. Aplaudiments. Glop de cervesa. Pixar. Glop de cervesa. Resum del partit. Calada de cigarret. Un altre resum del partit.
Avui
Llegir les pàgines d’esport del diari. Tornar a llegir les pàgines d’esport del diari. Resum del partit. El dia després. Resum del partit. Les pàgines d’esport del diari.
Samarreta vella. Calçotets estripats. Glop de cervesa. Calada de cigarret. Glop de cervesa. Calada de cigarret. Glop de cervesa. Glop de cervesa. Renecs. Pixar. Glop de cervesa. Més renecs. Dempeus al sofà. Crits. Encara un altre glop de cervesa. Aplaudiments. Glop de cervesa. Pixar. Glop de cervesa. Resum del partit. Calada de cigarret. Un altre resum del partit.
Avui
Llegir les pàgines d’esport del diari. Tornar a llegir les pàgines d’esport del diari. Resum del partit. El dia després. Resum del partit. Les pàgines d’esport del diari.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
