Formentina 2, 4, 6

Dos, quatre, sis; dos, quatre, sis; dos, quatre, sis... Són les tres del matí, per l'amor de Déu! Què vol, senyora? Que no ho veu que confon plaça amb cotxe? No ho sap, Formentina, que la gent dorm a aquesta hora? On va amb aquests anells? Guarnida així hauria d'anar a primera, però no, vostè, amb mans de diva d'òpera, a molestar els que anem nus de mans, sense sabates, estirats com podem als seients de preferent. Ah, teniu un fill, Formentina! I un marit, també! Ja entenc, senyora, que el nen té la plaça de davant meu, però no pensi que arronsaré les cames. Vagi, vagi tranquil·la al seu compartiment, que jo tornaré a estirar-me, no pateixi pel nen, que porto els peus nets. Au, bona nit senyora.
Un arbre ha caigut a la via i plou.
Viatjar al tren dels horrors ha estat bé, pel concert i perquè ens hem pintat les ungles de negre a la terrassa d'un bar. T'estimo molt, Laura.

L'home que movia els músculs a voluntat

(Alex Joyce s'ha cansat de les poques novetats, així que avanço esdeveniments)
Estirat al llit, nu, m'ensenya què sap fer amb la panxa. S'infla, es desinfla, s'enfonsa, s'infla, es desinfla, s'enfonsa.
Orgullós, mou les orelles, una sola cella, músculs diversos del braç i de la cama i els dits petits dels peus.
El seu cervell és, ara, un gran director d'orquestra. Tots els músculs s'acompasen. Abandono, espantada, la platea.
(Continuarà)